Psicodélia

Amigos fotográficos... esto si es Videoarte.
Ánimo fotógrafos amarillos.

Assassinat sota la pluja (2n projecte llenguatge AV) Guió literari

És últim dia de classe. Ens trobem a finals de segon curs de fotografia, i lògicament s’ha de tenir tot aprovat per poder fer el projecte final. És estiu. Al matí, fa tant de sol què inclús il·lumina l’interior de l’escola Groc. Tota l’escola està buida, només queda el nostre grup. Són les 11:23 i ens trobem tots reunits a l’aula de teòrica petita, la dels miralls, esperant mentre fem petar la xerrada, a què en Pere Mesquida ens doni les notes finals de la seva assignatura, llenguatge audiovisual. Fa molta calor, i tots anem amb roba de màniga curta, i algunes persones, com la Jessica o la Vanessa, amb ventalls. Només en Pedro arriva tard. Són les 11:56. Al arrivar a la classe, tot suant i respirant intensament diu:

- Ho sento! Últimament el metro va supermalament. No para d’haver-hi problemes. S’ha estat 19 minuts parat a l’estació de Paral·lel.

- Passa, passa – Digué en Pere fent-lo passar a la classe.

Un cop excusat, En Pere començà per ordre de llista a dir els noms.

- Pedro Abat! – cridà.

Ell s’acostà cap a en Pere, el fer sentar a una cadira situada al costat de la seva taula i comencàren a comentar les notes. Mentres, els altres companys estaven de xerinola. Al acabar, en Pedro s’aixecà amb un gran somriure a la cara. Al mateix temps, en Pere cridà:

- Vanessa Cantero!

Quan la Vanessa s’assentà a la cadira i en Pedro retornà a xerrar amb nosaltres, es fa un fons a negre d’uns 4 segons i es produeix una el·lipsis.

Desprès de la el·lipsis aconseguit amb el fons a negre, comença la segona part. L’horari ha canviat. Ara som a la tarda, a les 18:45 exactament. També canvia el temps. Abans feia un gran sol i ara plou a bots i barrals, amb llampecs i trons incluits. Tormenta. L’escola sembla què no hi hagi ningú. Està com buida, fosca, en silenci. Només es sent els sons de la pluja i els trons. Només hi ha una petita il·luminació en el despatx que hi ha al costat de l’aula polivalent. Allà hi ha en Pere, passant les notes al ordinador i acabant feina de ús personal. Llavors, de sobte es sent un petit soroll.

- (soroll d’una petjada)

En pere, de sobte, gira els ulls cap a la porta. S’aixeca i mira a través d’ella, extranyat. Però no veu ningú, així que se’n torna a seure a continuar amb el seu treball. Llavors, un altre cop:

- (soroll d’una petjada)

En Pere, aquest cop una mica més espentat, es torna a aixecar i caminà fins mig passadís, mirant amb por el vestíbul, i a través de la escala. Però de nou, no veié ningú i se’n tornà davant de l’ordinador. Un altre cop sentí el mateix so. Aquest cop, ja espentat del tot, anà fins al vestíbul, a veure si hi havia algú. I pujà l’escala per a veure si a dalt hi havia algú. Res. Se’n tornà lentament cap el despatx, amb la vista al terra. I allà, un cop al despatx, mentre passava per la porta i alçava la vista, veié un figura d’una persona, amb el braç dret aixecat, i en ella, una clau anglesa nº 77-12” de color negre. En Pere no tingé temps. No va poder reconèixer al individu, ni tampoc va tenir temps de poder-se defensar, ja el cara a cara només va durar un segon. La persona vestida de negre, al veure a en Pere, accionar el braç dret cap a baix i li donà amb la clau anglesa en tot el cap. Eren les 19:00 en punt. En Pere, caigué cap enrere, xocant contra el marc de la porta i acabà en el terra, amb el braç dret mig aixecat i el braç esquerre totalment estirat, mentre no li parava de sortir sang del cap, i ell, incoscient, però amb els ulls oberts. Llavors, un cop sense en Pere, l’individu es guardà l’arma i es treié la màscara i descubrim al assassí. O millor dit l’assassina. És la Kika! (Aquí hi ha un flashback, recordant què s’ha venjat perquè l’ha suspés i només li quedava aquesta assignatura, per tant, havia de repetir curs). Ella es posà davant del ordinador, i canvia la nota d’audivisuals posant-se aprovat. Llavors, al acabar, mirà a en Pere estès al terra, fa un somriure amb to de burlar-se i marxà cap a casa, com si no hagués passat res. La Kika, per fí, s’ha pogut venjar. Llavors s’enfoca a en Pere fins què surt un altre fos a negre, aquest cop de 2”, molt curt. Torna haver-hi una el·lipsi.

Ara són les 19:43 i veiem la Mei entrant a l’escola, amb el paraigüa moll. El deixa al terra i, encara amb l’abric posat, volgué entrar a consergeria, però veié el despatx il·luminat. Començà a travessar el passadís quan veié, així de reull, una mà, estirada al terra. Caminà lentament, assustada, preguntant-se interiorment què era alló. Al situar-se a la porta del despatx veié en Pere, estirat a terra i rodejat de sang. Ella supirava mig plorant:

- Pere…?

Entrà del tot i li veié la cara. Estava amb els ulls oberts i la boca també oberta. Però no es movia. Ellà crida i començar a plorar. Llavors, agafà el telèfon com pugué, i trucà a la policia.

- Policia? Us trucu des de l’escola groc. – es parà un moment, mirà a en Pere i respirà. – hi ha hagut un assassinat.

I l’escena es va tancant amb un fos a negre molt suau i lent. Mentre hi hagin els credits, hi haurà un text dient: “En memòria d’en Pere Mesquida”

FI